Fortalesa dels Vilars d’Arbeca

La Fortalesa dels Vilars d’Arbeca forma un conjunt arqueològic excepcional. Es tracta d’un dels jaciments arqueològics ibèrics més ben conservats d’Europa, únic en el panorama peninsular i europeu de la Primera Edat del Ferro i la Cultura Ibèrica.

Per arribar heu d’anar direcció Arbeca, desde Barcelona es pot anar per la A-2 o per l’autopista AP-2, es preferible aquesta última es mes directe encara que es faci algun kilómetro mes. Seguir per la AP-2 fins la sortida 7 Les Borges Blanques i seguir per la C-233 fins arribar a Arbeca. traspasseu aquesta població i continueu direcció Vilanova de Bellpuig, abans d’arribar a 2km d’Arbeca agafeu el trencall a la dreta fins arribar al parking. Es poden seguir les indicacions cap a la Fortalesa dels Vilars. Normalment, trobaràs senyals que indiquen la direcció cap al jaciment arqueològic.

Com a curiositat, vàrem tenir que esperar uns 20 minuts perquè vingués una altre guia, no s’esperaven que tinguessin tants visitants, no era normal.

La fortalesa va ser habitada entre els anys 775 i 300 a.n.e. L’exposició presenta els materials arqueològics recuperats a les excavacions. El discurs expositiu té per objectiu mostrar la singularitat de la fortalesa en el món ibèric i, a través seu, explicar la formació del poble ilerget.

La singularitat de la fortalesa rau en el sistema defensiu: la muralla, reforçada per dotze torres; el camp frisó de pedres clavades i un fossat. Però també en el sistema de control de les aigües, que a banda de fer-la encara més inexpugnable gràcies al fossat, permetia tenir accés a l’aigua a través d’un pou cisterna central encara que la fortalesa fos atacada. Tot plegat convertia els Vilars en una fortalesa inexpugnable.

Es va començar a construir a la primera edat del ferro, cap al 775 a.n.e. Els seus fundadors eren els mateixos habitants de la plana, els quals més tard protagonitzarien el procés d’iberització formant el poble ilergeta.

Es va construir a la plana en un lloc triat amb molta cura, a prop de l’aigua que discorria pel barranc de l’Aixaragall i sobre les millors terres de conreu. La renúncia a ubicar-la sobre un turó seguint el costum tradicional implicava assumir els riscos d’un emplaçament vulnerable i un gran esforç constructiu, pel fet de proveir-se de pedra a més de 2 quilòmetres de distància. Era, però, una decisió ben meditada, ja que els permetria aixecar l’estructura urbanística preconcebuda i amb un impressionant dispositiu defensiu.

El jaciment fou declarat Bé d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya l’any 1998.

La Fortalesa és el resultat de la lluita pels recursos, les terres i l’aigua, i la consolidació dels més forts, com els caps dels llinatges, que esdevindran poderosos cabdills militars i exerciran el seu control sobre entitats territorials cada cop més àmplies.

El fil conductor de la visita guiada transcurs en tres grans àmbits.

TERRA, explica la fortificació com a centre de poder en el territori i les formes de vida i les activitats dels seus habitants.

AIGUA, un recurs crític, és l’element més transversal i amb un potencial explicatiu més gran de la fortalesa (emplaçament, subsistència, sistema defensiu, arquitectura del poder, lectura poliorcètica, sistema hidràulic); l’aigua condiciona i enriqueix la recerca en exigir la col·laboració interdisciplinària en oferir una informació excepcional, únicament conservada en el fons del pou-cisterna.

PODER, l’arquitectura del poder, el control territorial i els indicadors arqueològics en l’interior de recinte fan evident el centre residencial d’un cabdillatge; la història de la fortalesa explica el trànsit de les comunitats del primer ferro i els temps ibèrics antics, les societats de cabdillatges, a l’època ibèrica plena i l’organització sociopolítica estatal arcaica. L’exposició neix de la voluntat de mostrar els resultats de més de trenta anys de recerca i com a reconeixement de l’esforç col·lectiu que ha fet possible la recuperació d’un patrimoni arqueològic convertit en un actiu del territori i la seva gent.

En un primer moment, disposava de dues estretes portes obertes a l’est i l’oest, aquesta darrera es tancà aviat i s’accedia per la torre-porta de llevant; ja en època ibèrica antiga, segle VI a.n.e., es va excavar el fossat i es construí la rampa fortificada que el travessava davant de la nova porta, oberta al nord i flanquejada per dues torres.

La fortalesa protegia els seus habitants, segurament entre 175 i 200 a.n.e., era una expressió de poder davant les comunitats del territori circumdant molt possiblement, la residència d’un cabdill o príncep. L’urbanisme interior s’organitzava radialment al voltant d’una plaça presidida per un gran cisterna. Les cases es recolzaven a la muralla i obrien les seves portes a un carrer empedrat paral·lel a aquesta, del qual surten vies radials vers la plaça i les portes d’accés al recinte. Aquesta disposició urbanística es va mantenir al llarg dels segles; els canvis més rellevants foren l’habilitació de la placeta dels forns, la construcció del gran pou-cisterna i l’evolució de les cases, cada cop més grans i amb l’espai compartimentat en funció de l’activitat desenvolupada.

Fa més de 2.700 anys, cap al 775 a.n.e., el cap d’un poderós llinatge aristocràtic fundà un poblat fortificat, la fortalesa dels Vilars, que esdevingué el centre de poder del territori. Fou un poble d’agricultors i ramaders, però també de guerrers i, cap als segles VI i V, els seus descendents ja eren culturalment ibers, integrants del poble ilerget.

La Fortalesa fou residència d’un cabdill, amb funcions militars i religioses, exercint la seva autoritat sobre una comunitat de poc més d’un centenar i mig de persones que estan o se senten emparentades. L’estructura social és senzilla, sense cap altra diferència d’estatus que les determinades per la relació de parentiu amb el cabdill.

Aquesta fortalesa fou construïda seguint un disseny preconcebut per tal d’obtenir una planta de tendència ovalada, amb els extrems arrodonits i els laterals rectilinis. Les portes primitives s’orientaren a llevant i ponent amb precisió, i la muralla es reforçà amb dotze torres (una de constituïda per la mateixa porta principal) disposades en intervals regulars. La superfície interior habitada no va sobrepassar mai els 2.400 m². A la fi de la seva existència, després de construir-se el gran fossat de la fase Vilars III, la superfície del conjunt de la fortificació assolia més de 13.000 m².  

Al llarg de gairebé 500 anys, durant els quals la muralla actuava com un contenidor gegantí, cada fase va generar les seves restes, i les noves edificacions es construïen sobre les anteriors enderrocades. Un cop abandonada la fortificació, amb el pas del temps les ruïnes es convertiren en un tossal artificial, testimoni de l’antiga fortalesa. 

La Fortalesa fou habitada ininterrompudament al llarg de cinc fases: Vilars 0 (750–650) i Vilars I (650–550) corresponen a l’època preibèrica; Vilars II (550–450), al període ibèric antic, i Vilars III (450–350) i IV (350-300), a l’etapa ibèrica plena. La Fortalesa va anar transformant-se, i les seves defenses es van anar fent cada cop més i més complexes, sense superar, però, els límits del recinte original i mantenint-ne la disposició urbanística, determinada per les muralles. Finalment fou abandonada cap al 325 a.n.e.

La identificació de cada estrat permet establir l’ordre en què s’ha format i definit l’evolució estratigràfica del jaciment. Els materials que hi estan associats són indicadors cronològics aproximats de la durada de cada fase d’ocupació. La investigació arqueològica disposa de determinats “fòssils directors”, que són elements significatius (ceràmiques, metalls, monedes…) i són característics de cadascuna de les fases.

L’absència de determinats materials també esdevé un indicador cronològic. L’abandonament de la Fortalesa es confirma, així, per la manca de ceràmiques típiques del segle III a.n.e. o les ceràmiques procedents dels àmbits colonials grecs.

Cap raó traumàtica o violenta n’explica l’abandonament a finals del s. IV a.ne. El recinte no va ser destruït, sinó simplement abandonat després d’una breu decadència. Una cosa sembla segura: l’espai interior era molt reduït, la muralla, el fossat i les defenses que havien estat la raó d’ésser de l’assentament, segles més tard esdevingueren un obstacle per al seu creixement. Els temps havien canviat i la fortalesa no, ja no era època dels vells cabdillatges dominant petits territoris.

Les ruïnes van esdevenir un destorb per a l’aprofitament agrícola, i la introducció de maquinària pesada al camp durant els anys seixanta del segle XX quasi posà fi a l’antic tell. El que avui en queda ens permet observar la superposició de les restes de les diferents èpoques i, en la part superior, les úniques conservades a l’interior del recinte, pertanyents a la fase ibèrica plena (segles V-IV).

A.N.E (Abans de la nostre època)

Galeria de fotos

79 Fotos
Clicar a la foto

Google Maps

Enllaços

Arbeca Turisme