1.322 Refugis antiaeris de Barcelona
Una exposició per descobrir la Barcelona subterrània
El 31 de juliol de 2023, últim dia de l’exposició fotogràfica 1.322 Refugis antiaeris de Barcelona, finalment ens vam decidir a anar-la a veure. L’exposició es podia visitar a La Model, Espai Memorial, i mostrava una part del patrimoni subterrani de la ciutat.
No ens pregunteu per què, però aquest tema sempre ens ha despertat molta curiositat. Suposo que és perquè forma part d’una etapa molt important de la nostra història més recent. També hi té a veure la nostra afició per visitar indrets abandonats i desconeguts.
L’exposició ens va permetre descobrir espais que habitualment no són accessibles. A través de les fotografies, vam poder conèixer una part de la ciutat que tenim sota els peus i que sovint desconeixem.
Els refugis antiaeris durant la Guerra Civil
Durant la Guerra Civil, entre els anys 1936 i 1939, Barcelona va patir nombrosos bombardejos. Davant d’aquesta situació, la població va haver de buscar maneres de protegir-se dels atacs aeris.
Molts veïns, amb un pic i una pala, es van organitzar per construir refugis als seus barris. N’hi havia de particulars, però també de comunitaris, impulsats per associacions i grups de veïns que treballaven conjuntament.
A més, es van aprofitar espais que ja existien. Algunes estacions de metro i dels Ferrocarrils de Sarrià es van utilitzar com a refugis. També es van adaptar soterranis i espais vinculats a institucions, fàbriques i altres edificis importants.
Entre aquests espais hi havia instal·lacions industrials, seus d’organitzacions sindicals i llocs que durant la guerra es van reconvertir en fàbriques d’armament. Un exemple era la coneguda Fàbrica 14, ubicada als Salesians de Sarrià.
Personalment, ens va sorprendre molt la quantitat de refugis que es van construir. També ens va cridar especialment l’atenció la presència d’aquests espais a Sarrià i l’explicació d’un dels molts túnels que travessen la muntanya de Montjuïc.
De fet, segurament més d’una vegada, quan érem petits, vam entrar en algun d’aquests espais sense saber-ho. El túnel del tren fantasma del Parc d’Atraccions de Montjuïc, per exemple, aprofitava un d’aquests refugis.
Barcelona, una ciutat sota les bombes
L’exposició es va organitzar amb motiu del 85è aniversari dels bombardejos que va patir Barcelona els dies 16, 17 i 18 de març de 1938.
L’Ajuntament de Barcelona, a través de la Regidoria de Memòria Democràtica, va presentar per primera vegada imatges de 40 dels 1.322 refugis antiaeris inventariats a la ciutat. La mostra es va poder visitar del 30 de març al 31 de juliol de 2023.
Les xifres dels bombardejos són esfereïdores. Entre el 13 de febrer de 1937 i el 25 de gener de 1939, Barcelona va rebre 1.903 impactes i més d’un milió de quilos de bombes. Durant aquests gairebé dos anys d’atacs, hi va haver més de 2.700 morts i 7.000 ferits.
Barcelona es va convertir en un camp de proves de les noves tècniques de bombardeig que després s’estendrien durant la Segona Guerra Mundial.
Els atacs no pretenien únicament destruir les indústries d’una ciutat que era un dels principals centres de la rereguarda republicana. També buscaven aterrir la població civil i enfonsar-ne la moral.
Un dels episodis més tràgics va ser el bombardeig de la plaça de Sant Felip Neri, el 30 de gener de 1938. Segons s’explicava a l’exposició, aquell atac va marcar l’inici d’una nova tècnica de bombardeig de saturació. Aquesta es va utilitzar posteriorment, sobretot durant els atacs continuats del 16 al 18 de març del mateix any.
Era una manera de fer la guerra completament nova. La població civil es convertia en un dels objectius principals dels atacs.
Una xarxa de refugis construïda per la ciutadania
Davant d’aquesta situació, Barcelona també va desenvolupar una nova manera de resistir. Lluny del front, els veïns excavaven el subsòl a pic i pala per intentar mantenir una certa normalitat sota els bombardejos.
Així es va anar construint una xarxa de protecció ciutadana que va acabar esdevenint un referent a Europa. Una infraestructura impulsada, en bona part, per la solidaritat i l’organització dels mateixos habitants.
A partir de l’obra fotogràfica d’Ana Sánchez, l’exposició mostrava aquest patrimoni cívic, històric i arquitectònic. Les imatges ens acostaven a una ciutat subterrània que encara conserva les empremtes d’aquells anys.
La selecció presentava diferents tipologies de refugis: comunitaris, construïts per iniciativa veïnal; fabrils, vinculats a fàbriques i espais col·lectivitzats; privats; de dirigents polítics i d’institucions republicanes. També s’hi mostraven espais del subsòl que havien estat reconvertits per protegir la població.
Una dada que ens va cridar especialment l’atenció és que, dels 1.322 refugis inventariats, només un 5% s’havia construït directament des de les institucions. Un altre 10% havia rebut subvencions públiques. La resta eren fruit de la iniciativa de la societat civil organitzada.
A més, la distribució dels refugis no coincidia necessàriament amb els barris més castigats pels bombardejos. Hi tenia molta importància la capacitat d’organització i cooperació entre els veïns.
Per això, barris com les Corts, Sarrià o Sant Gervasi tenien menys refugis en proporció que Ciutat Vella, Sants o Gràcia. En aquests darrers, la cultura associativa i la col·laboració veïnal estaven més arrelades.
Fotografies d’una ciutat amagada sota terra
L’exposició reunia 170 fotografies que mostraven, per primera vegada, molts d’aquests espais desconeguts. Alguns es trobaven a uns deu metres sota terra i ens permetien connectar el passat amb el present.
Les imatges mostraven galeries, túnels i espais abandonats. En molts casos, els cables trencats i rovellats deixaven veure el pas del temps. També s’hi podien observar les restes de la vida que havia passat per aquells indrets.
Tot i això, no tots els refugis han quedat intactes. La transformació urbanística de la ciutat també ha afectat el seu subsòl. En alguns casos, les obres i les estructures de formigó han acabat segellant galeries que formaven part d’aquesta xarxa subterrània.
Un dels aspectes més interessants de la mostra era descobrir que cada refugi tenia la seva pròpia història, les seves vivències i les seves anècdotes.
Trotski, el gos que avisava dels bombardejos
Una de les històries que més ens va cridar l’atenció és la del refugi de la placeta Macià.
Allà hi vivia un gos de carrer anomenat Trotski, un pastor alemany que tenia una capacitat especial per detectar els bombardejos. Segons s’explicava, sentia el brunzit dels avions trimotors molt abans que sonessin les sirenes i començava a bordar per avisar els veïns.
El gos portava un mocador de la CNT lligat al coll. Els veïns van voler reconèixer la seva tasca i van deixar l’empremta de la seva pota al ciment fresc del refugi, com a homenatge.
Encara avui es pot veure aquesta petjada. Un petit detall que recorda la història d’un animal que, segons el relat de l’exposició, va contribuir a salvar moltes vides.
La sirena de Can Jorba
Un altre element que ens va semblar interessant és la sirena antiaèria recuperada dels antics magatzems Can Jorba, situats al Portal de l’Àngel.
Durant els bombardejos, les sirenes interrompien la vida quotidiana a qualsevol hora del dia o de la nit. A través dels altaveus, s’emetia un missatge per advertir la població:
«Atenció catalans, hi ha perill de bombardeig. Aneu als vostres refugis amb calma i serenitat. La Generalitat vetlla per vosaltres».
Durant els dos anys de bombardejos es van registrar més de quatre-centes alarmes. La sirena de Can Jorba es va recuperar l’any 1995, durant les obres de remodelació dels antics magatzems.
Una peça que ens permet imaginar com devia ser viure amb l’amenaça constant d’un atac aeri.
CREDITS
Fotògrafa: Ana Sánchez és llicenciada en Periodisme i especialitzada en comunicació cultural, cinema i memòria històrica. Responsable de comunicació i fotògrafa de les exposicions “Quan plovien bombes.
Els bombardeigs i la ciutat de Barcelona durant la Guerra Civil” (2007, Ajuntament de Barcelona – Museu d’Història de Catalunya) i “Refugi” (2008, Generalitat de Catalunya – estació de metro de la plaça de la Universitat de Barcelona), i de l’homenatge de la Generalitat a la frustrada Olimpíada Popular de Barcelona del 1936 (2017).
Actualment és responsable de comunicació de l’Acadèmia del Cinema Català, els Premis Gaudí, el Festival de Cinema Europeu de Sevilla i DocsBarcelona, entre altres projectes.
Coordinadora durant vuit anys de l’agència Comèdia, col·laboradora del CCCB, tutora del Màster en gestió cultural de la UB i actualment professora del Màster de producció executiva audiovisual Blanquerna-PROA.
Comissari: Xavier Domènech és professor de la Universitat
Autònoma de Barcelona i especialista en moviments socials i canvi polític en el franquisme i la transició, processos de nacionalització i les memòries de la república i la Guerra Civil.
Entre les diverses exposicions i projectes de memòria que ha comissariat es troben “Quan plovien bombes.
Els bombardeigs i la ciutat de Barcelona durant la Guerra Civil” (2007, Ajuntament de Barcelona – Museu d’Història de Catalunya) i “Refugi” (2008, Generalitat de Catalunya – estació de metro de la plaça de la Universitat de Barcelona).
Alhora ha estat comissionat d’Estudis Estratègics i Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona (2015).
Entre els seus diversos llibres hi ha Quan plovien bombes (Ecos – República de Paper, 2009), Lucha de clases, franquismo y democracia.
Obreros y empresarios (1939-1979) (Akal, 2022) i Un haz de naciones. El Estado y la plurinacionalidad en España (1830-2017).
Una exposició per recuperar la memòria històrica
La mostra ens va permetre descobrir una part de Barcelona que normalment queda amagada sota els nostres carrers. Però, sobretot, ens va recordar la capacitat de resistència i solidaritat de la població durant uns anys molt difícils.
Una visita molt interessant per conèixer millor la nostra història i descobrir que, sota la ciutat que trepitgem cada dia, encara hi ha molts testimonis d’aquell passat.
Galeria de fotos
Enllaços
Vídeos de la Jornada Internacional: Refugis. Ciutadania, memòria i subsol a Europa.