1.322 Refugis antiaeris de Barcelona
El 31 de juliol de 2023, l’últim dia de la exposició fotogràfica, hem decidit finalment anar a veure-la.
No ens pregunteu perquè, però tenim molta curiositat per aquest tema. Suposo perquè es part molt important de la nostre historia mes pròxima i pel fet que ens agrada visitar els llocs abandonats i/o desconeguts.
En aquells anys (1936-1939) per desgracia qui tenia un pic i una pala es feia un refugi per estar defensats dels bombardejos, hi havia de particulars o de associacions de veïns que es posaven d’acord, també es feien servir les estacions dels metros, llavors construïts, o del Ferrocarrils de Sarrià i allà on havia una institució important, infraestructures industrials, seus de la CNT, CCOO, i altres i emplaçaments que durant la guerra es varen fer servir com a fabrica d’armament la “Fabrica 14” ubicada als Salesians de Sarrià.
Particularment, m’ha impactat molt dues coses, la gran quantitat de refugis i en especial a Sarrià i l’explicació d’un refugi dels molts túnels que te la muntanya de Montjuïc. Segur que mes d’un cop quant nosaltres érem petits vàrem entrar sense saber-ho, el tren fantasma del Part d’atraccions de Montjuïc aprofitar un d’aquest refugis per fer el túnel.
En complir-se el 85è aniversari de l’històric bombardeig que va patir la capital catalana el 16, 17 i 18 de març del 1938, l’Ajuntament de Barcelona, a través de la Regidora de Memòria Democràtica, mostra, per primer cop, imatges de 40 refugis antiaeris dels 1.322 d’inventariats a la ciutat, del 30 de març al 31 de juliol de 2023. La Model. Espai memorial.
Entre el 13 de febrer de 1937 i el 25 de gener de 1939, Barcelona va rebre 1.903 impactes i més d’un milió de quilos de bombes, que provocarien, en els gairebé dos anys d’atacs permanents, més de 2.700 morts i 7.000 ferits. A la mateixa ciutat que va esdevenir camp de proves i experimentació bèl·lica dels bombardejos per a la Segona Guerra Mundial.
Els bombardejos no cercaven sols destruir les indústries d’una ciutat que es constituïa en el principal rereguarda republicana, sinó que a mes assajaven una nova lògica de guerra: terroritzar la població civil i esfondrar-ne la moral. El bombardeig del 30 de gener del 1938 a la plaça de Sant Felip Neri inicià la tècnica dels bombardejos de saturació que, posteriorment i sobretot en els bombardejos continuats del 16 al 18 de març del 1938, esdevindria usual, primer a Barcelona i a Catalunya i després a Europa. Era quelcom de completament nou, i Barcelona fou el laboratori per posar en pràctica un nou tipus de guerra en que la població esdevenia l’objectiu principal.
També hi va germinar una nova manera de resistir, per primer cop, lluny del front s foradava el terra a pic i pala per mantenir una fràgil quotidianitat sota el setge aeri. Sense adonar-se de la transcendència de la seva lluita, Barcelona va començar a teixir una eficaç xarxa de protecció inèdita fins llavors a Europa.
A partir de l’obra fotogràfica d’Ana Sánchez, es mostra un patrimoni cívic, històric i arquitectònic únic: la xarxa colossal d’espais de la defensa passiva de la capital catalana que salvaria milers de vides i esdevindria un referent a Europa. Si al sòl de Barcelona romanen les cicatrius de l’última guerra viscuda a la ciutat, al seu subsol hi perviu encara un testimoni extraordinari de solidaritat i resistència.
La selecció de refugis n’il·lustra la variada tipologia i l’adaptació als llocs de vida i treball de la població: refugis comunitaris impulsats pel teixit ciutadà, fabrils i dels espais col·lectivitzats, privats, de dirigents polítics, d’institucions republicanes i espais del subsol reconvertits en refugi.
D’aquests 1.322 refugis inventariats, tan sols un 5% es va construir directament des de les institucions, mentre que un altre 10% va rebre subvenció pública. La resta va ser obra de la societat civil autoorganitzada, protagonista d’un moviment ciutadà sense precedents. De fet, la densitat de refugis no es correspon amb les zones més castigades per l’Aviazione Legionaria i la Legió Còndor, sinó que està directament lligada al teixit associatiu, traduït en una millor xarxa de refugis. D’aquesta manera, barris com les Corts, Sarrià o Sant Gervasi, que a més també tenien menys densitat de població, tenien molts menys refugis en proporció que Ciutat Vella, Sants o Gràcia, on la cultura de cooperació entre veïns estava fortament arrelada.
La exposició conté 170 fotografies que mostren per primer cop, uns espais desconeguts a deu metres sota terra, connectant el passat i el present, el sòl i el subsol, revelen una ciutat sota la ciutat que continua foradada en el present.
Mentre els cables trencats i rovellats delaten la petjada del temps, la vida continua brollant avui d’unes arrels entre la runa. Una vida que resisteix la imparable transformació urbanística de la superfície, filtrada a la Barcelona subterrània mitjançant llengües de formigó que en segellen algunes de les galeries.
Tots els refugis tenen una historia, una vida, unes anècdotes, com el Refugi de la placeta Macià. Un gos de carrer, anomenat Trotski, tenia la capacitat d’alertat el veïnat dels bombardeigs molt abans que les sirenes. Sentia el brunzit dels trimotors i arrencava a bordar pels carrer. Era un pastor alemany, portava lligat al coll un mocador de la CNT. Els adrianencs van estampar l’empremta de la seva pota, que encara es pot veure, al ciment fresc del refugi antiaeri, com a homenatge a la seva tasca, gracies a ella va salvar moltes vides.
Fotògrafa: Ana Sánchez és llicenciada en Periodisme i especialitzada en comunicació cultural, cinema i memòria històrica. Responsable de comunicació i fotògrafa de les exposicions “Quan plovien bombes. Els bombardeigs i la ciutat de Barcelona durant la Guerra Civil” (2007, Ajuntament de Barcelona – Museu d’Història de Catalunya) i “Refugi” (2008, Generalitat de Catalunya – estació de metro de la plaça de la Universitat de Barcelona), i de l’homenatge de la Generalitat a la frustrada Olimpíada Popular de Barcelona del 1936 (2017). Actualment és responsable de comunicació de l’Acadèmia del Cinema Català, els Premis Gaudí, el Festival de Cinema Europeu de Sevilla i DocsBarcelona, entre altres projectes. Coordinadora durant vuit anys de l’agència Comèdia, col·laboradora del CCCB, tutora del Màster en gestió cultural de la UB i actualment professora del Màster de producció executiva audiovisual Blanquerna-PROA.
Comissari: Xavier Domènech és professor de la Universitat
Autònoma de Barcelona i especialista en moviments socials i canvi polític en el franquisme i la transició, processos de nacionalització i les memòries de la república i la Guerra Civil. Entre les diverses exposicions i projectes de memòria que ha comissariat es troben “Quan plovien bombes. Els bombardeigs i la ciutat de Barcelona durant la Guerra Civil” (2007, Ajuntament de Barcelona – Museu d’Història de Catalunya) i “Refugi” (2008, Generalitat de Catalunya – estació de metro de la plaça de la Universitat de Barcelona). Alhora ha estat comissionat d’Estudis Estratègics i Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona (2015). Entre els seus diversos llibres hi ha Quan plovien bombes (Ecos – República de Paper, 2009), Lucha de clases, franquismo y democracia. Obreros y empresarios (1939-1979) (Akal, 2022) i Un haz de naciones. El Estado y la plurinacionalidad en España (1830-2017).
La Sirena de Can Jorba.
A qualsevol hora del dia o de la nit, la normalitat es veia interrompuda per les sirenes antiaèries i se sentia el missatge que amplificaven per tota la ciutat:
“Atenció catalans, hi ha perill de bombardeig. Aneu als vostres refugis amb calma i serenitat. La Generalitat vetlla per vosaltres”.
Durant els dos anys de bombardeigs incessants, es van registrar mes de quatre-centes alarmes. El 1995, durant la remodelació dels antics magatzems Can Jorba, a Portal de l’Àngel, es va poder recuperar aquesta sirena.
Galeria de fotos
89 Fotos
Clicar a la foto
Enllaços
Vídeos de la Jornada Internacional: Refugis. Ciutadania, memòria i subsol a Europa.
